MIQUEL ÀNGEL PINTANEL: “Fins als anys cinquanta o principis dels seixanta, la foto fixa era com una pel·lícula paral·lela”.

26/05/2021

Aquest mes entrevistem a Miquel Àngel Pintanel, documentalista de la Filmoteca de Catalunya especialitzat en l'arxiu fotogràfic i comissari de l’exposició "Les claus de la foto fixa: cinema espanyol, anys 40", que podeu veure a la Filmoteca fins al dia 13 de juny. Amb ell parlem de l’exposició, de la seva professió i en concret, de la foto fixa

Explica’ns una mica en què consisteix la teva feina a la Filmoteca de Catalunya. Quants anys fa que hi treballes?

Des de l’any 99 i ja vaig començar a tractar el fons fotogràfic de la fototeca. Primer a l’arxiu de cinema que és a on estava anteriorment, i ara al Raval, a la seu de la Filmoteca central que és on tenim tots els dipòsits. El que no és cinema, ja que el que és cinema està a Terrassa. Sobretot, el que faig és catalogar les fotografies. Com que tenim tantíssimes, hem començat amb el cinema català, després el cinema espanyol i quan puguem acabarem la part del cinema europeu. Sempre diem, de broma, que els americans s’ho hauran de fer ells, que ja tenen molts mitjans per fer-ho.

 

Com et vas començar a interessar per la fotografia? I per què vas decantar-te per aquesta professió?

Vaig estudiar història de l’art i em vaig especialitzar més aviat en cinema. Vaig començar a treballar a la Filmoteca a través d’aquesta relació amb el cinema. Però quan vaig entrar em van oferir el fons fotogràfic, que evidentment són foto fixa, però està molt relacionat amb el cinema. A partir d’aquí, l’especialització va ser per la pràctica. De fet, és només un petit canvi. Hi ha una anècdota que explica el director de cinema Robert Bresson sobre això. La pel·lícula que estava fent no anava gaire bé i li preguntà al foto fixa: “Com està anant la teva pel·lícula?”. En el fons, fins als anys cinquanta o principis dels seixanta, la foto fixa era com una pel·lícula paral·lela.

 

Per a una persona que no sàpiga que és. Què vol dir quan parlem de foto fixa?

De fet, tenim un problema. En cinema passa sovint que fan servir la mateixa paraula per diferents coses. Com la paraula foto fixa. Es diu foto fixa a qui fa la foto fixa, la persona que fa les fotografies. El producte que fa es diu foto fixa i la professió també. Llavors quan parlem de foto fixa com a professió és fàcil saber de què parlem, perquè és un fotògraf que estava contractat durant el rodatge i que feia diferents feines. La principal és evidentment fer les fotos fixes, però feia també altres. Per exemple, abans del rodatge. A preproducció fa fotografies dels decorats per veure com quedaran en cinema. Però la seva feina principal, almenys a l’època “daurada”, els quaranta i principis del cinquanta, és fer fotografies del rodatge. No mentre es roda, sinó en els descansos. Quan ja havien acabat de rodar una escena, els hi deia als actors i als tècnics que estiguessin per ell per fer una fotografia que s’assemblés a la pel·lícula, però moltes vegades no era exactament igual que la pel·lícula. Aquestes fotografies són les fotos fixes.

 

Moltes vegades, la foto fixa explica una història diferent, potser una altra visió de la pel·lícula com comentaves amb l’anècdota de Bresson?

Més que una visió diferent, el que ha de fer és un resum de la pel·lícula. Per exemple, les pel·lícules normalment estan rodades en plans curts, pla contra pla, parla una persona. I moltes vegades en el cinema el que es fa és explicar això amb plans diferents o movent la càmera. Moltes vegades, el que ha de fer el foto fixa és posar en una sola fotografia una seqüència o inclús dues. Fa una cosa que és diferent de la pel·lícula, però sempre té el referent de la pel·lícula.

 

Quin és el fons de la Filmoteca quant a foto fixa?

Tenim prop d’un quart de milió de fotografies, sobretot negatius. Tenim algun altre fons amb positiu, però gran part són negatius fotogràfics. La majoria són les fotografies que els productors van deixar als laboratoris quan es va fer la pel·lícula. És un plaer tenir-les, però també fa una mica de pena perquè vol dir que els productors les van deixar al laboratori.

 

No les van considerar importants?

No. Perquè el cinema era, no diré com diuen en castellà “De usar y tirar”, però una mica. La pel·lícula s’estrenava, es reestrenava, anava al que s’anomenava circuit de províncies i aquí s’havia acabat la seva carrera comercial. Quan comença a arribar el vídeo i la televisió per cable, sobretot, sí que té més recorregut, però en aquells moments, la pel·lícula la feien per tenir una explotació de dos o tres anys, se n’oblidaven i feien una altra pel·lícula.

 

Quins tipus d’usuaris fan servir el fons de la fototeca de la Filmoteca?, suposem que hi ha usuaris professionals i no professionals.

Ara ha canviat molt. Fa uns anys era només els historiadors o la gent molt especialitzada, també a vegades la gent que fa publicacions, els que fan documentals si no trobaven pel·lícules provaven de veure si hi havia alguna fotografia. Ara la sort és que amb la digitalització tenim un repositori digital a la Filmoteca i tothom hi pot accedir. Això sí que està difonent molt més el fons. I també amb l’exposició hi ha moltes persones que estan descobrint que a la Filmoteca hi ha fotografies. La gent es pensa que només tenim pel·lícules, però hi ha molt més: objectes de museu, promos, segells, cartells,... Pot haver-hi 900.000 objectes a la col·lecció, a part de les pel·lícules.

 

S’apropa la Filmoteca a la teva idea d’una fototeca ideal o encara queda per fer?

A vegades et tires pedres a la teulada i penses que sí queda molta feina per fer, però quan vas a congressos o trobades de filmoteques, veiem que la majoria tracten molt bé el cinema, la part fílmica, el que són les pel·lícules. Però tota aquesta part de fototeca, d’arxius personals,...Som de les filmoteques, no diria del món però sí d’Europa, que ho tracta millor. I d’Espanya per descomptat. Sempre es pot millorar, evidentment. Voldries més personal, més eines, més de tot. No es per presumir, però a la Filmoteca de Catalunya estem bastant contents.

 

També ets el comissari d'exposicions de fotografia. Com es mostra aquest fons en una exposició? Quina és la teva feina llavors?

Evidentment, hi ha una feina que fa anys que ha començat, perquè si no catalogues no podries difondre-ho. Primer s’ha de decidir quina part dels fons vols exposar. Vam començar fa cinc anys amb una exposició dels anys 30 amb fotografies del fons “Reproducciones Sabaté”, que és un fons dels més directes i molt tancat, ja que el productor deixava el material allà. Per això és molt fàcil treballar amb ell. Després dels anys trenta, hem seguit cronològicament. Ara estem amb els quaranta. Un cop decidida la part que vols mostrar, has de fer una tria de fotografies. Però no fer-la de les fotos més maques, que seria l’opció més fàcil, sinó intentar veure què uneix aquestes fotografies. Una de les coses que hem intentat a l’exposició és que les fotografies tinguin algun vincle en comú. Tot i que a vegades és difícil, perquè alguna és interessant per la composició però també per la il·luminació. Totes tenen algun punt d’interès. Em sembla que en aquest cas teníem 3500 fotografies per triar i d’aquestes has de triar-ne les que puguis exposar. Jo sempre n’exposaria més, però suposo que la gent es tornaria boja de tanta fotografia.

 

Quines són les principals dificultats que et pots trobar a l’hora de comissariar aquesta exposició?

Una de les més grans és aquesta que comentava: limitar-te. Quan el fons és tan interessant, l’exposaries tot i no és possible. Després una altra és producte de com va anar la feina del foto fixa i com va decaure. I és que hi ha molt poca informació dels mateixos fotògrafs. Una de les parts de l’exposició la vam anomenar “La cara fosca de la foto fixa” perquè malauradament una de les coses de les quals en sabem menys és de la vida dels foto fixes. A més hi ha hagut la dificultat afegida que durant el 2020 jo havia d’anar a diferents arxius a buscar informació sobre foto fixes i ens ha enganxat una pandèmia pel mig. Probablement, si hagués pogut investigar durant el 2020 tindríem més informació. Vaig anar a la Filmoteca de Madrid al febrer, havia de tornar al març, però evidentment no va poder ser.

És curiós que no hi ha tampoc molta bibliografia científica. Passa moltes vegades quan un camp es queda entre dues disciplines. És molt difícil perquè està entre el cinema i la fotografia, llavors la persona que vagi a investigar ha de tenir coneixements de les dues. Per exemple, hi ha una altra disciplina que és la música de cinema que sí que ha trobat investigadors que han fet recerca, però pel que sigui la foto fixa no ha estat ni prou llaminer pels de fotografia, ni pels de cinema.

 

Emili Godes, Salvador Torres Garriga són alguns foto fixes. Se’n sap molt poc d’ells, són els grans desconeguts?

Alguns no, perquè van fer altres feines. Per exemple, dels importants, Emili Godes era conegut com a fotògraf. Salvador Torres Garriga va ser un director de fotografia molt important. I tenim algun cas més curiós que per això tenim més informació. Valentín Javier que era productor, escriptor i feia mil coses, també va fer de foto fixa puntualment. Coneixem coses d’ell, però no com a foto fixa sinó per la resta de les feines que va fer.

 

Hi havia alguna dona?

Als anys quaranta no. A partir dels anys cinquanta sí. Joana Biarnés, crec que va començar al 56, va ser una pionera de la premsa fotogràfica i també de la foto fixa. Després sí que n’hi ha algunes dones, però també en tenim poca informació. D’alguna tenim més com la Montse Faixat o Colita que sí que ja coneixem més, però ja són posteriors. Comencen a partir dels anys seixanta. I també si els fotògrafs fixes són desconeguts, les fotògrafes fixes ja no et dic. Menys de Joana Biarnés, Colita i Montse Faixat, que fan altres coses, de la majoria és molt difícil treure informació.

 

 

Ara mateix podem veure a la Filmoteca l’Exposició Les claus de la foto fixa: cinema espanyol, anys 40. Menciones que aquesta és l’època daurada de la foto fixa, per què ho era?

És l’últim moment en què realment es poden fer les fotos amb molta calma. A partir de l’any 51 el cinema comença a canviar molt. Es comencen a fer rodatges exteriors, pel·lícules més naturalistes. Canvia una mica la forma de fer el cinema i, evidentment, la forma de fer la foto fixa. En els anys trenta, que és l’altre període que havíem tractat en una altra exposició, les fotos ja són molt bones, però no es veu el que es pot veure en els anys quaranta com composicions en triangle, formes d’utilitzar eines de la pintura,.. Tota una sèrie de coses que si no tens, encara que sigui, dos minuts per fer-les, no pots fer-les. I dos minuts en un rodatge és molt de temps. Perquè els rodatges són una bogeria. També, a part de la industria, hi ha motius tècnics i un d’ells és que el material que tenim, són plaques fotogràfiques de 18x24, que són aquestes típiques càmeres grans que la gent es posa al darrere tapat per mirar. Amb aquestes càmeres, no pots fer una foto de “m’hi poso i disparo”. És una forma de treballar diferent. També a partir de finals dels cinquanta comença la fotografia instantània, que ja canvia molt el panorama i per això, els anys quaranta es pot considerar una època daurada de la foto fixa.

 

Ha canviat molt del que és ara per exemple al que es feia llavors? Potser abans era més un art.

Ara també hi ha molt bons fotògrafs, però la forma que tenen de treballar és durant el rodatge, no durant una pausa. Sí que encara es fan algunes fotografies com abans com pel cartell per exemple. Dels anys quaranta ens podem trobar que en una de les capses que tenim conté 48 fotografies. 48 fotos en un rodatge i fetes durant les pauses són moltes.

 

Què podrem veure a l’exposició que teniu actualment? Com l’heu dividit per explicar la foto fixa als anys 40?

Hem fet una part més didàctica a l’inici de l’exposició. Per poder-la fer així, hem comparat primer amb les pel·lícules, posant quatre pantalles a on es poden veure diferents formes de convertir la pel·lícula en un altre tipus de material. Hi ha una molt senzilla com resoldre el pla contra pla com parlàvem abans. I hi ha altres a on es pot veure com el foto fixa afegeix personatges a la fotografia que no surten tots junts a la pel·lícula, i fins i tot hi ha un cas més extrem a on ajunta dues seqüències dins la mateixa fotografia. La següent part és comparar-ho amb el seu referent principal, a part del cinema, que és la pintura. Per veure com estan compostes, hem posat les línies de composició a les imatges, perquè la gent entengui com es feia. Això ho he vist en alguna visita guiada. La gent sap que les fotos són molt bones, però no sap dir per què. Una de les coses que et diu això és veure perquè estan molt ben compostes, perquè quan hi ha persones a la fotografia, es miren entre elles. I si t’hi fixes vas veient que relaciona als personatges uns amb altres gràcies a les mirades. Són cosetes que potser les intuïm, però que hem intentat explicar-les. També hem parlat de profunditat de camp, de la manera d’il·luminar i després a partir d’aquest primer àmbit, estan les fotografies per veure-les com es veurien normalment en una exposició, més lliurement, però intentant que es pugui aplicar el que s’ha après abans. A vegades a la població en general li falta cultura visual. Crec que hi hauria d’haver més exposicions que ens expliquessin aquestes coses.

 

La il·luminació també juga un paper important en la disposició del material.

A la foto fixa és molt important la forma d’il·luminar, per això hem intentat també a l’exposició reflectir-ho. Ja es veurà en entrar que és una exposició molt lluminosa, fins i tot bastant més que la mitjana d’exposicions. Després hem intentat que s’enfosqueixi una mica quan s’arriba a la part dels foto fixes, perquè com hem dit és aquesta mena de part fosca, malauradament, de la foto fixa. I al final de l’exposició tenim una petita cambra fosca, que això normalment no es pot veure, amb els negatius fotogràfics. El material que van fer els foto fixes. També ens ha anat bé per motius de conservació dels negatius, ja que no podien estar molt il·luminats. Es fan malbé amb la llum. Té una part poètica, però també una pràctica. S’ha d’anar amb molta cura amb la llum. Normalment, es nota més a una exposició de pastels o de pintura més delicada que sempre està més fosca. Les pobres fotografies també han d’estar fosques.

 

També feu visites guiades a l’exposició.

Els dimecres. Les faig jo mateix. A les 12, a les 16 i a les 18. A mi m’agrada fer la visita guiada, primer perquè m’agrada, però també perquè aprenc molt. Hi ha molts punts de vista diferents i hi ha coses en les quals no et fixaries i que t’hi fa fixar gent que a vegades neòfita. Perquè et fan una pregunta que és evident i que, tu que has vist les fotografies centenars de vegades, no t’hi has fixat. O ho saps, però no has explicat mai fins que no et pregunten. Per mi és fantàstic fer visites guiades. Només t’has d’inscriure a través de la web de la Filmoteca enviant un correu electrònic.

 

Quina serà la propera exposició?

Encara no estem preparant res. La Filmoteca sí que en farà unes quantes més properament, però no de fotografies del seu fons. És una feina que ha de ser com una fruita madura. L’exposició l’has de fer quan ja has catalogat, i no només això sinó que has revisat les fotos, saps el material que tens, coses que porten temps. Per exemple, per fer les comparatives amb les pel·lícules, has de veure les pel·lícules amb calma i comparar amb les fotos. L’exposició és fa ja quan la fruita cau de l’arbre.

 

 

Últimes notícies

Novetats en les ordenances fiscals de 2025

Repassem els canvis que afecten a filmacions

ECHAR A RODAR: "és cada vegada més fàcil que quan les produccions comencen un rodatge, directament busquin o seleccionin diferents consultories per a ocupar-se de la sostenibilitat".

Aquest mes entrevistem a Julio Blas, director i consultor de sostenibilitat d’Echar a Rodar; Anna Corbella, consultora de sostenibilitat i RSC d’Echar a Rodar i Elisabeth Lozano, directora i consultora de sostenibilitat de Circulav. Echar a rodar obre delegació a Catalunya centrant-se en la producció audiovisual sostenible. Parlem amb ells perquè ens expliquin el seu treball.

‘El 47’ també és la pel·lícula més nominada als premis Goya

Repassem les nominacions de les produccions que han rodat a Barcelona