El Departament es crea després de la detecció d’aproximadament 150 casos d’abusos en el sector en els darrers 2 anys, dels quals una part molt petita acaba en denúncia. Aquesta realitat evidencia la falta d’assessorament especialitzat amb què es troben les víctimes i, en moltes ocasions, la solitud i la no identificació de la situació d’abús patida.

Davant d’això, l’Acadèmia del Cinema Català, amb el suport de l’Àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona i de l’Àrea d’Igualtat i Sostenibilitat Social de la Diputació de Barcelona van decidir crear aquest departament. En parlem de tot això en aquesta entrevista.

Què motiva la creació d’aquest Departament? I com vas arribar a formar part del mateix?

El departament es comença a plantejar arran dels casos de l’Institut del Teatre, de l’Aula de Lleida i del Col·legi de Teatre. Quan va haver-hi aquest boom mediàtic de relats de víctimes que van començar a explicar les seves històries. Ja fos a la premsa, a xarxes socials, a advocades, psicòlogues o altres persones que treballen a la xarxa d’atenció a aquestes situacions. Quan aquests casos esclaten, es constata la necessitat d’actuar, de donar resposta davant unes situacions d’abús que s’han estat donant de manera repetida al llarg dels anys. En aquell moment, fa dos anys, es creen grups de reflexió, de debat amb diferents personalitats del sector i també es creen espais d’escolta i de cura per les víctimes. D’aquests espais a on es pot donar veu a les víctimes i se les escolta, s’extreu la necessitat de donar algun tipus de resposta que vagi sobretot en la direcció d’oferir suport i acompanyament a les persones que han patit abús. L’actriu Maria Molins i l’advocada Carla Vall impulsen la proposta de crear el departament. I en el meu cas, és a través d’elles dues que m’arriba la proposta de formar part de l’equip i des de l’aleshores hem estat treballant per donar forma a aquest departament.

Què pot fer una dona o una persona que sigui víctima o testimoni d’aquests abusos? Quins són els primers passos que pot donar?

El que oferim és sobretot un primer espai d’escolta i assessorament. El millor que pot fer una persona que hagi estat víctima o testimoni d’una situació d’abús, de violència o d’assetjament és no quedar-s’ho per ella sola. Posar-hi paraules i compartir-ho en l’espai en què se senti més còmode. Nosaltres oferim aquesta escolta per part de persones professionals i especialitzades. Poder relatar la vivència i compartir-la, ja sigui amb persones de confiança o professionals permet que l’experiència no es quedi dins, no s’enquisti i no faci encara més mal. Perquè en el moment que la compartim i la visibilitzem, no portem el pes soles. Parlar, posar veu i no mantenir en silenci aquest secret seria el que recomanaria per sobre de la resta de coses. Òbviament, si és una situació greu, anar als serveis mèdics. En el cas per exemple, d’una agressió sexual, seria important una resposta a nivell mèdic i de protocol durant les primeres hores. Però en qualsevol cas, sigui el tipus d’abús, violència o assetjament que sigui, el que considerem important és poder-ho compartir, posar-hi paraules i poder ser acompanyada. Al final aquest missatge que no ens cansem de repetir de què “les víctimes no estan soles”, el que volem és materialitzar-ho. Poder acompanyar a qualsevol persona que hagi patit una situació com aquesta.

En els últims dos anys s’han detectat uns 150 casos. La gran majoria no acaben en denúncia. Quina és la principal por de les víctimes a l’hora de denunciar?

L’element principal és la por. I en aquest sentit, les pors són diverses. Algunes són compartides amb les víctimes de situacions d’abús de qualsevol sector, com per exemple, la por a no ser cregudes o a haver de passar un procés judicial que per si mateix a vegades pot arribar a ser molt dur i que això no serveixi per res. Per tant, a ser revictimitzades. Altres pors són més específiques del sector audiovisual i tenen a veure amb el fet que és un món petit a on tothom es coneix. És la por a patir represàlies, a ser vista com a una persona problemàtica, perdre feines, que l’estigma t’acompanyi o que es converteixi en “la víctima que va denunciar”. I això et marqui o et dificulti la teva carrera professional. Precisament passa perquè estem en un context social a on tot això encara es col·loca sobre la víctima i no sobre els agressors. Si no transformen la cultura del sector audiovisual i del context social en general, no podrem revertir aquestes situacions.

Per rebaixar les pors, volem donar aquest acompanyament i assessorament especialitzat, perquè com a mínim es tingui la màxima informació per poder prendre les decisions que una consideri amb coneixement de causa. Volem acompanyar per anar diluint aquestes pors per veure si es poden prendre aquest tipus de decisions que van en la direcció final de protegir-se a una i de protegir a la resta. Que no acabin en denúncia aquestes situacions i que segueixin sent secrets que la resta no coneixen o que coneixen sense actuar, al final és un mal endèmic que fa que aquesta cultura de la impunitat, de la violència i de l’abús se segueixi perpetrant. També faria èmfasis en repetir que és responsabilitat de tots i totes, donar respostes adequades perquè les víctimes se sentin capacitades per poder denunciar sabent que no han de tenir aquestes pors. Fins que no podem transformar això, serà difícil.

Moltes vegades tothom sap que està passant alguna cosa molt abans que es denunciï. Com podem evitar que aquestes situacions s’enquistin i es converteixin en més endèmiques del que ja són?

De fet, aquest fenomen del secret social, que és un secret que tothom sap per molt que sigui contradictori, és una cosa que hem vist molt en aquests casos que han sorgit ara a la llum. Tothom sabia que aquesta persona en concret o grup de persones tenien certes conductes o feien certes coses inapropiades o directament violentes i ningú havia actuat en molts anys. No és una cosa puntual, sinó d’una manera sostinguda en el temps. Aquí sumem una dificultat molt gran per la víctima, que és que si tothom sap que està passant una cosa i no diuen ni fan res, en el moment en què l’estic patint: com he d’alçar jo la veu si totes les persones que no tenen l’impacte de la violència a sobre, no estan fent ni dient res? Se’m fa molt més difícil fer-ho. La responsabilitat social i compartida és la de posar fre a aquestes situacions.

Hem de desnaturalitzar certes conductes que es donen en el context del teatre, del cinema i del món audiovisual en general, que s’han donat per bones i vàlides fins ara quan no ho són. Per exemple, tenir un professor o un director que amb aquesta voluntat de pressionar perquè treguis la millor part de tu, et fa experimentar emocions horribles i et fa plorar en un assaig. Aquest tipus de situacions que les tenim naturalitzades, al final, són d’alguna manera un caldo de cultiu. Ja que en aquest context les línies vermelles i els límits es desdibuixen. El que hem de fer és revisar aquesta cultura de tolerància, intentar tornar a marcar les línies vermelles i els límits que en qualsevol altre context tindríem més clares. I sobretot, prendre responsabilitat tots i totes. No pot ser que jo sigui coneixedora d’una situació de violència, assetjament o abús i no faci res. Poder-ho parlar i compartir és el que al final ens protegirà a tots i totes. Si parlo amb les meves companyes sobre una situació que he vist i considero que no és adequada ni tolerable, aquesta impressió que jo tinc, segurament també la tindran elles i la podrem donar per vàlida i ens podrà animar potser fins i tot a parlar-ho amb algú altre que estigui en una posició de responsabilitat, una persona especialitzada i articular una resposta que sigui compartida. Si no responem com a context, deixar tota aquesta responsabilitat a sobre de les víctimes és completament injust, quan han de, a més a més travessar totes les conseqüències que les vivències d’abús i violència tenen. Estem parlant d’un fenomen que té a veure amb un context que possibilitat i permet aquests abusos i violències. El que hem de fer és transformar aquest context per protegir a aquestes víctimes i per protegir les futures, que n’hi haurà, si no fem res per aturar això.

S’està parlant de casos de teatre per exemple, però del cinema sembla que no tant i segurament n’hi ha, per què creus que és així?
Hi ha hagut aquest boom en el teatre, com hem vist també en altres sectors o països, perquè s’ha articulat des de la voluntat de les víctimes d’explicar el seu relat i des de la feina periodística. En el cinema encara no hi ha hagut aquest boom, igual que no ha passat en tants altres espais o sectors. Això el que ens diu, segurament, és que està per venir. I que en el moment en el qual comenci a haver-hi un relat de casos, aquest s’anirà fent més gran. Podem pensar en tants altres contextos a part del món audiovisual i el teatre en els quals encara no s’ha donat aquest fenomen. I que per desgràcia sabem que precisament perquè les violències i els abusos són fenòmens transversals en el nostre context social, es donen. Articular aquest departament era una manera d’intentar estar preparades per donar resposta quan comencin a esclatar més casos i es comencin a fer visibles totes aquestes situacions que sabem del cert que han passat i que estan passant.

El departament ofereix atenció psicològica i també jurídica. Acompanyareu a les víctimes en tot el procés?

L’objectiu no és tant fer-nos càrrec de tot el procés sinó assegurar-nos que no el fan soles, que el fan acompanyades i assessorades i que hi ha un espai a on poder recórrer i a on poder ser escoltades. Si la dona ho vol, la podem acompanyar a nivell psicològic i jurídic en tot el procés. Però la nostra intenció d’entrada és adreçar-les als espais especialitzats a on poden rebre el tipus d’ajuda que elles consideren que els hi cal en el moment en el qual estan. No sempre la necessitat inicial és interposar denúncia o fer un procés psicològic. La idea és poder-les escoltar, recollir, acompanyar, ajudar-les a identificar i nomenar el que han viscut, identificar aquestes necessitats i a partir d’aquí, adreçar-les cap a on poden ser acompanyades que pot ser per nosaltres si ho desitgen, però també pot ser per altres espais i altres professionals.

Tant tu com a psicòloga com l’advocada que assessora en termes jurídics sou persones externes. És important que siguin persones fora del sector?

De fet, moltíssim. Ho van tenir molt clar des de l’inici, que tant el departament com les persones que el configurem havien de ser persones externes per poder assegurar-nos aquest màxim de confidencialitat i d’especificitat del treball. Creiem que precisament perquè hi ha por a les represàlies, a les etiquetes de víctima i les conseqüències que les acompanyen, l’assessorament havia de ser professional, especialitzat, extern i independent. En aquest sentit, també per poder tranquil·litzar a les persones que en algun moment es plantegin contactar amb nosaltres que les vies de comunicació són confidencials. Ningú dintre del sector sabrà absolutament res sobre cap cas, pel fet que ens hagin contactat. I en aquest sentit, sí que consideràvem important que això fos així i que des d’aquesta independència, fos un espai extern i que les persones del sector puguin saber que això és així. A fi i efecte de rebaixar aquestes pors i d’animar a que puguin contactar amb nosaltres i demanar-nos aquest acompanyament si han viscut alguna situació en aquesta direcció.

Dintre de les vostres línies d’acció a part de l’atenció jurídica i psicològica està la prevenció. Quins mecanismes o amb quin protocol esteu treballant?

S’està treballant amb un protocol específic i també amb un manual de bones praxis. La idea és que al llarg d’aquest any això es pugui presentar i que la feina que estem fent es materialitzi i pugui ser traslladada a totes les persones del sector. Precisament amb aquesta intenció de prevenir i de transformar aquesta cultura de la tolerància que comentava abans. Volem fer les màximes accions de prevenció i sensibilització que siguin possibles.

I la tercera línia d’actuació del departament és l’observatori. En què consisteix?

El que ens proposem també és recollir aquests relats i testimonis de situacions d’abús i violència, més enllà de si la persona que les ha viscut ara mateix vol o necessita aquest assessorament o acompanyament jurídic o psicològic. Ens podem trobar el cas d’una persona, per exemple, que ha viscut fa anys una situació de violència que potser ja ha treballat perquè ha rebut acompanyament psicològic i ha fet un procés de recuperació. No té ara la necessitat de rebre aquest acompanyament. Volem també recollir aquestes situacions, poder prendre-l’hi la temperatura al sector audiovisual i de les arts escèniques, a fi i efecte, de conèixer quines coses han estat passant i estan passant actualment, perquè deixin de passar i no es tornin a repetir. Per tant, el que volem és recopilar tota la informació possible al voltant d’aquestes situacions, presents o passades i independentment de si la persona necessita ara o no un acompanyament. Demanem també que se’ns facin arribar aquests relats per poder recollir-los i centralitzar aquesta informació. Com més coses que han passat puguem conèixer, millor podrem fer aquests protocols o manuals de bones praxis.

Per acabar, quin consell donaries a una persona que ara mateix pateixi aquesta mena d’abusos?

El que m’agradaria transmetre és que hi ha ajuda al seu abast. Viure una situació com aquesta és infinitament complex i costa molt trencar el silenci i demanar ajuda, però que precisament la voluntat és crear aquests espais i posar aquestes eines d’escolta i d’acompanyament per fer efectiu això que repetia que les víctimes no estiguin soles en aquest procés. El primer que recomanaria és posar paraules, ja sigui parlar amb una persona de confiança o professional. Poder relatar la vivència els permetrà començar a activar altres coses. I m’agradaria també molt repetir que ningú es mereix mai rebre violència ni viure una situació d’abús. No hi ha absolutament res que pugui justificar allò que aquestes persones han fet i que les víctimes han viscut i, per tant, per res del món, res d’això és culpa de les víctimes. I aquí sí que m’agradaria fer més èmfasi, perquè precisament els relats dels agressors moltes vegades van en la direcció de culpabilitzar a la víctima i el mecanisme social de càstig davant d’aquest tipus de situacions també van molt en la direcció de qüestionar a les persones que han rebut violència. M’agradaria construir un discurs que desmuntes aquestes dues coses. No és culpa teva, com a idea central, no estàs sola i hi ha espais a on rebre aquest acompanyament i aquesta ajuda. I que estem esperant per poder acompanyar, per poder oferir aquest escalf i per poder donar resposta de manera que una consideri apropiada de forma professional i especialitzada.