Comparties pis al Carrer Trafalgar amb el teu amic Agustí Villaronga. Ja des de les teves primeres idees Agustín et va dir que volia portar Loli Tormenta a la pantalla gran. Per què creus que li va interessar aquesta història? Com va néixer el projecte de fer el guió junts?

Amb Agustín vam compartir deu anys pis en Trafalgar. En aquest temps, vaig publicar tres còmics. I un d'ells, Dream Team, ja ho volia fer ell, però al final no va poder ser. Van fer una adaptació a França que es va dir Una pequeña mentira. Ens vam quedar una mica amb les ganes de poder fer una pel·lícula. Un dia va entrar en el meu estudi i va veure un munt de fulles que tenia en la paret amb alguns dibuixos i algunes escenes del que seria el còmic de Loli Tormenta. I llavors, em va dir: "Mario m'agrada molt, aquesta sí que la farem". Agustín estava molt malalt i ha estat com un regal per a mi que aquesta última cosa que va fer, la féssim junts. M'ha quedat com un tresor per a tota la vida. Aquesta segona part, Loli Tormenta, entronca amb la primera de Dream Team. Són històries de criatures a les quals els passa una cosa respecte als grans i han de fer-se responsables i canviar el rol. Han de fer-se grans.

Dream Team és la història d'una criatura que ha d'enganyar el seu pare per a salvar-lo. Li explica una mentida perquè deixi d'alcoholitzar-se i d'enviar-li als camps de futbol. I gràcies a aquesta mentida, el pare canvia i comença a tenir una vida diferent de responsable del fill, però a través d'una mentida. Encara que el pare canvia, el fill sap perfectament que en qualsevol moment es descobrirà la veritat. En Loli és una mica semblant, perquè és una àvia que es fa càrrecs dels seus nets, com tantes àvies que hi ha en els barris, perquè no tenen pares. La filla d'aquesta senyora mor. I de sobte, aquesta senyora per l'edat acaba tenint una malaltia i són els nens els que es fan càrrec d'ella. S'inverteixen els rols. Hi ha una tercera part que ja tinc escrita que es diu El tobogán rojo que també tanca el cercle entorn de la infància.

Agustín va voler fer la primera part, que és Dream Team, no va poder i després va fer Loli Tormenta que és la segona. I va incloure moltes coses de la seva vida sobretot perquè la seva mare s'havia mort d'Alzheimer també i coneixia molt la malaltia, perquè l'havia hagut de cuidar. De fet, l'àvia que és Susi Sánchez, fa gestos clavats als de la seva mare. Hi ha una escena que ella llença la televisió per la finestra i això ho va viure amb la seva mare.

Com has comentat. Ja havien adaptat un altre còmic teu, Dream Team de 2015, al cinema francès amb la pel·lícula Una pequeña mentira. Tu també vas adaptar el guió?

No, això va ser ni més ni menys que la família Rappeneau. Jean Paul, el pare, és el que va fer Cyrano de Bergerac. Imaginneu-vos, amb Gerard Depardieu. És una família del cinema de tota la vida a França. El fill és un excel·lent guionista, Julien Rappaneau i va fer l'adaptació. És molt bon guionista, ell volia fer la seva visió del llibre. Jo no em vaig ficar en absolut. Vaig ser al rodatge perquè em van convidar. És una pel·lícula a més de sis milions d'euros, amb primeres estrelles del cinema francès com François Damiens i Ludivine Sagnier. Va ser molt bonic veure a tots aquests actors que havien fet tantes pel·lícules que m'agradaven com André Dussollier, que havia treballat amb els grans directors del cinema francès. I veure-ho allí encarnant un personatge que havia sortit del meu còmic, que havia fet amb el dibuixant Artur Díaz Martínez, em va semblar un regal.

Com va ser el procés d'escriptura del guió de Loli Tormenta amb Agustín?

Jo ja tenia l'entramat del còmic bastant fet i després el guió de la pel·lícula sí que ho vam fer en col·laboració. Ja tenia l'eix fet i el que són escenes, però més tard, ell quan va fer la pel·lícula va entrar i va treballar alguns aspectes.

Ser amics va ajudar en el procés d'escriure el guió?

Agustín i jo teníem un codi de ximpleries que es donen molt en les convivències. Aquestes ximpleries eren molt nostres. La pel·lícula està plena d'aquests tics. Ell reia molt amb frases com per exemple quan el nen diu: "Abu, al lloro se li han acabat les pipes". Jo sempre li deia, quan hi havia un mes que anava fotut de pasta: "Merda, no tinc ni per a pipes". Són bromes ximples que fèiem i Agustín es moria del riure. Jo li deia a ell el gran lloro, perquè a vegades parlava molt i era molt graciós, quan s'arrencava. De sobte, li deia: "Hauré d'anar a comprar les pipes, per a donar-te menjar". Eren bromes nostres. Ximpleries, que són irrellevants, però que en una convivència es fan molt i la pel·lícula té molt aquestes cosetes nostres.

Moltes vegades del que s'imagina el guionista a què finalment acaba sent la pel·lícula, és molt diferent. Va ser difícil adaptar el teu propi còmic a guió? I creus que reflecteix el còmic?

És al·lucinant com Agustín fa créixer la història en la pantalla amb els elements tan escassos que tenia, perquè ha rodat aquesta pel·lícula en unes condicions molt precàries de rodatge i de salut. Jo no dibuixo, soc guionista de còmic, sempre ho faig amb un dibuixant. Em sembla al·lucinant que la il·lustradora Núria Farré, que és estupenda, hagi coincidit en plans als d'Agustín sense veure ella la pel·lícula i sense Agustín veure el còmic acabat. Havien coincidit en manera de planificar algunes escenes. És al·lucinant aquesta simbiosi. De com d'un text, hi ha dues persones que l'interpreten en alguns moments igual quant a planificació. De posar jo: "es veu un noi corrent". Pots fer un pla general, un pla mitjà, de moltes maneres. Tots dos han coincidit en molts plans, el mateix tipus de pla. Em sembla al·lucinant aquesta feliç coincidència entre una dibuixant novella i un autor de tantíssim pes i tan gran. Crec que amb el temps valorarem el que va deixar Agustín, la seva filmografia, perquè no hi ha hagut a Catalunya ningú amb aquest nivell de compromís i d'autenticitat durant tantíssims anys.

Vas estar també implicat en el rodatge de la pel·lícula?

Jo anava a veure-ho molt, sobretot, perquè estava preocupat per la seva salut. I després és veritat que anava a veure-ho perquè no estava ben sostingut, Agustín. No tenia bons companys de viatge, exceptuant el seu equip de cambra i el noi d'art, que és Jordi Vera. Estava molt preocupat perquè tenia massa enemics a casa.

Al final va poder fer la pel·lícula, que és l'important.

Em sembla increïble que la fes perquè la pel·lícula és com si fos una metàfora. És una àvia que ensenya a saltar obstacles d'atletisme als seus nets. I després els obstacles de l'esport s'acaben convertint en els obstacles de la vida d'aquestes criatures i sembla mentida que la pel·lícula parli d'obstacles perquè ha estat un darrere d'un altre poder fer-la. Es va poder fer molt in extremis. Estic content per això. M'hauria agradat que hagués estat d'una altra manera. Però és que Agustín, a més, és important dir-ho, era un cineasta increïble. En dos anys havia fet una pel·lícula tan summament profunda i complexa visualment com El ventre de la mar i després de seguida va fer Loli Tormenta i pel mig va sofrir una operació d'estómac i esòfag i després unes quimioteràpies molt salvatges. Enmig d'això va fer aquestes dues pel·lícules. És increïble l'estat en el qual estava que pogués fer tot això en dos anys. El compromís i la responsabilitat que tenia eren molt bèstia. Ja quan estava molt malalt, les infermeres li sentien dir coses relacionades amb el cinema. Parlava com en somni de coses de l'ofici.

Una cosa que volia dir sobre el rodatge de Loli Tormenta que crec que és important. L'extraradi i aquest tipus de barris no surten en la televisió. El cinema està molt bé que s'acosti a ells i més com ho ha fet Agustín, d'una manera plena de vida, perquè generalment, el barri quan es mostra al cinema, en el català i en l'espanyol, sempre és per a parlar de droga i coses superlletges. Em sembla superbé que hi hagi una pel·lícula que parli de l'alegria de viure en un barri. El sol també surt per a tots, no sols per a les grans ciutats sinó també per als extraradis. Em sembla molt bonic que Agustín fes un acostament al barri d'una manera tan distesa i alegre com realment són els barris. I que Agustín anés a rodar a un barri de Barcelona, però no per a mostrar el costat fosc que sempre mostra el cinema. És veritat que el tractament de l'espai és una cosa nova dins del cinema català, perquè estic segur que la pel·lícula que ha fet el "guaperillas" aquest que és molt bon actor, Mario Casas, sobre la Mina mostrarà una Mina que donarà pànic. Segur.

Tornant una mica al teu treball com a guionista. També vas col·laborar en el guió de la sèrie de televisió Heavies tendres, no?

Sí, ara s'ha fet la pel·lícula que ha estat seleccionada per al festival d'Annecy. Estem molt contents. És la primera pel·lícula catalana que anirà a concurs. Era una sèrie i ara ha fet un muntatge Joan Tomàs, col·laborador de Juanjo (Sáez) com a llargmetratge i la pel·lícula és xulíssima. Parla del tema del barri, de la música heavy, dels nois. És molt bona. Aquí vaig col·laborar una mica amb el guió al principi.

En 2008 vas fundar PDA-films (Petits Dibuixos Animats). Com neix aquest projecte i en què consisteix?

És com si fos el meu fill. Tinc una filla física, molt maca, i tinc un fill que és PDA-Films. És una petita productora que vaig fundar per a fer cinema d'animació a les aules. Són pel·lícules de dibuixos animats a partir dels dibuixos i les veus dels nens. Són tallers que s'acaben convertint en petits curtmetratges, molt modestos, però hem anat a tot el món a fer-ho. I hi ha alguns curtmetratges que han tingut premis en l'àmbit internacional. El premi important és que les criatures aprenen com s'anima. Ells mateixos animen.

Què t'aporta a tu PDA-Films com a experiència?

T'enriqueixes molt de la seva imaginació i de la seva frescor i després de la puresa també. Moltes vegades quan ja som grans anem com tenint trucs i les criatures són molt pures i molt instantànies. Tenen una puresa que quan som grans anem perdent i et connectes amb això. Això és molt bonic de veure. Al mateix temps de compartir també el que tu saps perquè ells ho aprenguin. És compartir l'ofici amb els nens d'una manera lliure, molt creativa i plena de fantasia. Perquè molts dels curts són fantasia pura.

Tens algun nou projecte en ment?

Vull fer la tercera part de la trilogia. És la història d'una nena que és nana. M'encantaria poder fer la pel·lícula. És una història molt bonica. I té molt a veure amb un episodi que va viure la meva filla. M'agrada molt poder explicar-lo a través d'una experiència que ha viscut ella. Em sembla com molt nou en la meva vida, perquè sempre ho he fet d'una altra manera.