Ejarque va començar la seva carrera dins de la RCC (responsabilitat social corporativa). Va treballar a Bèlgica en una gran xarxa d'ONG anomenada Can Europe, que escoltava totes les problemàtiques climàtiques dels països de la Unió Europea i a l’agència Climàtica de Nacions Unides. I més tard va realitzar un màster a PROA sobre producció executiva a on va apostar per la sostenibilitat. Actualment, forma part del departament de sostenibilitat de TV3 i ho compagina amb la sostenibilitat en altres produccions audiovisuals com el film Harta o la sèrie Això no és Suècia, que han rodat a Barcelona i amb les que ha treballat amb el certificat Green Film.

Quina va ser la teva primera experiència al món de la sostenibilitat aplicada al cinema?

Fasten va ser la primera productora que em va deixar fer la primera aproximació amb una pel·lícula petiteta, O Corpo Aberto, coproducció entre Galícia, Portugal i Catalunya. No vaig poder ni anar, vaig haver de fer-ho tot online amb una noia que em van designar que em feia de cara i ulls allà. Vaig posar certes mesures que tenien més a veure amb el respecte al medi ambient, perquè rodaven a regions protegides. També amb temes de càtering, ús d’aigua, coses que són del dia a dia, però que tenen molt impacte. Una reducció sobretot de transport, ja no tant amb temes d'energia. Vam fer una memòria de coses que havíem fet, que ens havíem proposat fer i havíem o no aconseguit, coses que directament no es van poder fer, oportunitats de millora. Va ser una bona pràctica. 

En aquell moment, si miraves l’agenda 2030 i els fons Next Generation, era evident que només finançarien projectes que s’alineaven amb els objectius de sostenibilitat. Catalunya sempre ha estat molt connectada amb Europa. I l'ICAA va fer el mateix, demanant una estratègia. És llavors quan dius: “alguna cosa està passant”. A partir d'aquí va anar molt ràpidament. La gent et connecta, et recorda del màster a on els insistia en el tema de la sostenibilitat. Al cap de pocs mesos, a Sitges va sortir la primera guia catalana de la mà de la Catalunya Film Commission amb una connexió amb la Trentino Film Commission. Allà ens van presentar un workshop que es feia per primera vegada i em vaig inscriure per tenir aquesta informació.

T’has format una mica amb la pràctica, ja que no hi ha molta formació reglada, no?

Que va! No hi ha ni el naming. Li han dit ECO PA, que és assistent de producció, però hi ha molts nivells. El mànager que té un grau més de coordinació. El consultor que normalment se li demana un perfil més d’ambientòleg, però amb una formació una mica més cap a la capacitat de saber fer una ISO o una auditoria. Tot això agafarà forma, però en el moment en què començo a estudiar, no té nom.

La vostra pregunta me la van fer en el 2020 a la presentació del projecte del màster. “Com li diries què és? Estàs dient que hi ha un nou departament?”. Jo els deia que té a veure amb producció, perquè és un híbrid i toca molts sectors. Sempre els deia: “ens hem d'entrenar, hem de saber-ho fer per a quan arribi i sigui obligatori”. Si ets un elèctric, no ho sabràs de la nit al dia com il·luminar amb LED, per exemple. Hi ha un factor real de formació per a tothom. S’està començant a fer xarxa. 

Hi ha una consultoria, que és algú que t'ajuda a fer el pla, hi ha una persona que està entremig, que he estat jo, que és part de la producció i d'accés a la producció, i després, potser algú que està una mica més al camp i batalla sempre. A mi m’ha tocat fer l’híbrid, perquè moltes vegades he estat entre l'un i l'altre. És qui finalment t'ajuda una mica més amb les coses més pràctiques i el compliment del pla.

Està canviant molt el que es demana?

A les institucions públiques va començar a ser valorable i crec que anirà cap a obligatori. Ara ja estan parlant a l’ICAA d'un departament de sostenibilitat. Això ho trobo molt bé, perquè quan vols finançament, et demanen que els enviïs tot un pressupost de com has dividit la teva pel·lícula. A Això no és Suècia o Harta, hi ha un pressupost vinculat a la sostenibilitat. Almenys ja estàs afegint un sou, si és que estàs afegint algú. I segurament, si et certifiques, perquè hi ha un cost que és el certificat, l'auditoria. Encara que sigui 1000 euros. Tothom et demanava una estratègia de sostenibilitat, però no es bolcava, pressupostàriament. Clar que la sostenibilitat serà cara si no ho preveus abans. Justament a Harta hem estalviat en material d'un sol ús, del càtering en si, perquè vam modificar la proposta. No hi havia carn de vedella, ni refrescos i ens abaratia per persona dos euros els costos del càtering. Si calcules 50 persones per cinc setmanes, és que són gairebé 4.000 euros estalviats.

La persona que sigui green manager ha de tenir la capacitat de parlar amb números, perquè si tu parles amb direcció de producció, voldrà números, no voldrà l'explicació, la part emocional, l'impacte... Vol saber què li costarà. Si fas l'estratègia sempre tenint en compte l'econòmica, et pot obrir les portes perquè veuran que en realitat no és tan cara.

L'ICEC té una subvenció que et cobreix costos si apliques una estratègia més sostenible amb un topall de 20.000 euros, que és un regal. Això s'ha de tenir en compte des del finançament. Pots tenir fins a un màxim en un pressupost total d'una peli de finançament públic. És a dir, no pots ser 100% públic. I si ho infles de finançament públic, no saps si et donarem exactament...

El que tu demanes o necessites.

Ho veig molt quan em pregunten quan entro jo a la sostenibilitat, i els hi pregunto pel pressupost i la necessitat pública. Imagina’t que t’han donat tot el que necessitaves des de la part pública. I els 20.000 euros de sostenibilitat, que són meravellosos, ja no els pots demanar. Has de contemplar-ho al teu pla de finançament. Ha de quedar clar que la pel·lícula ha entès, ha estudiat i té una persona des del principi.

La majoria de les produccions no tenen una persona al principi que s'encarregui de la sostenibilitat, i això seria l'ideal, no?

Clar. A Això no és Suècia em van trucar i rodaven a la setmana següent. Ho hem parlat mil vegades amb producció, perquè hi ha molt bona sintonia i hem fet juntes el primer certificat de sèrie. Però vam dir que era la primera cosa a millorar. Es va aconseguir, sí que és veritat, i es van fer molts esforços, però no hauria d'haver sigut des d'aquí. S'hauria pogut fer molt més tranquil·lament i era un tema absolut de temps. Tenen molt clar quan entra el director de foto, les direccions, les ajudanties, etcètera. Està superestudiat. Però a sostenibilitat, veuen un sou més. I el problema és, quan tu veus un sou més, però no l'entens, et molesta. I, per això és molt interessant fer xerrades a la indústria.

A Harta es va entrar a l'hora. Tenia un vincle molt gran amb l'executiva, i des de l'abril del 2023 fins aquest juny, estava treballant. Han passat coses, però s'ha pogut fer tranquil·lament. S’ha entès i s'han fet xerrades. Però, realment, crec que hi ha una part molt important d'entendre amb qui treballaràs, que, al final, és amb producció i que ho entengui.

La comunicació assertiva és tant de l’emissor com del receptor. Pots explicar-ho, però si l’altre no vol, no s'entendrà. Hi ha una part que no s'està parlant gaire, perquè no interessa. Crec que tant l'Oliver (Lupiañez de K is for Knowledge), com jo, ho hem intentat fer, però hi ha moments molt durs. De ser molt qüestionat, de poca sensació d'equip, com si desafiessis una cosa, com si auditessis. Res, d’això. De fet, funciona d’una manera molt cooperativa.

Has de conèixer en quin terreny jugues. Hi ha gent que creu que és una mentida, que ho reciclen tot en el mateix lloc. Que agafen els quatre casos de greenwashing i dormen amb ells per tal de fer zero esforços. Fins que no es treballa i no tens exemples, sempre tens aquesta sensació que els productors volen punts. La indústria està superverda encara com per poder assumir-ho. Són molts anys no fent aquesta pràctica i no és un tema de confiança, és un tema de poca pràctica, de no tenir-ho en compte.

El cinema s'ha d’acostumar com qualsevol indústria i els està arribant ara. No és que se'ls demani fer la gran feina d'investigació, hi ha moltes ofertes que ja estan venint així, com d’il·luminació. Potser ara tenen un preu més elevat perquè s'ha d'amortitzar una nova tecnologia. Però d'aquí a dos dies, i a més comptant amb línies de subvenció que ho poden cobrir, es pot fer. Hi ha un missatge molt important que és, ja fem moltes coses. Hi ha d'altres on encara podem fer molt més. 

Com ho heu aplicat això a Harta? Heu creat un departament específic de Sostenibilitat. 

Amb el Sergio, el productor executiu d'Astra, una de les productores. Des de principi, ens vam plantejar que aquesta pel·lícula havia de ser un pilot més pel cine. Més enllà de la proposta artística que tindrà, que és brutal, ja es va assumir que faríem un pla de sostenibilitat.

Vaig proposar al Sergio d'anar junts a un workshop, perquè ja és un segell més i una feina avançada. Ens van escollir i va anar molt bé. Ja sabia amb qui volia treballar a nivell de consultoria. Havia treballat a Això no és Suècia amb l'Oliver i li vaig proposar. Vaig tancar molt ràpidament, encara que no teníem dates fixes, el càtering, perquè són les coses més importants. 

Al principi no teníem departament pensat. Igual que posar-ho en un pressupost ho fa més present, posar-ho a un equip, crec que també ho fa. Un departament de sostenibilitat on posem les figures reconegudes, i així comença a tenir sentit el que s'explica de fora i el que fem des de dins. Perquè al final tothom diu, eco-consultant, eco-manager, eco-assistent, i dius: “ja, però on estan i què fan”. Era una mica jugar amb les tres figures, tot i que jo en realitat era un híbrid, perquè no hi havia eco-assistència. Ho vaig demanar, però no es va poder per, com sempre, pressupostos. Jo feia entre assistència i management, i l'Oliver, per part de la consultoria amb el Gabriel. I ostres, un gran canvi, eh? Va néixer com a element de cridar l'atenció. Amb tot el sentit del món. Perquè nosaltres teníem clar que la nostra feina seria la mateixa. Però, direcció de producció es dirigia a tu de forma diferent, per exemple. 

La resta de l'equip, com va rebre la creació d'aquest departament? 

Hi havia més preguntes. A més la gent sabia que un dia ens auditarien, que d'alguna manera ens verificàvem. És a dir, ho havíem de fer bé i ho havíem de poder demostrar. Això fa que la gent es posi més les piles o que s'ho prengui una mica més seriosament. No que s'ho cregui més, que és la gran lluita. La sostenibilitat té aquest vincle curiós amb la creença, no és suficient tota la dada científica, encara t'ho pots creure o no. Però clar, és com una religió, semblo com...

Un profeta predicant en el desert?

Exacte. Has de tenir paciència. Tothom té una opinió sobre sostenibilitat. I es converteix en un supertema de conversa i la qüestió de la teva feina. La línia és superfina. Sobretot, vas molt als departaments a parlar, es fa una reunió prèvia amb cadascun d'ells, i a tots se’ls demana propostes d’accions. Per exemple, a maquillatge. Ara la Green Film també està demanant que hi hagi productes certificats, no tastats amb animals, que es puguin reciclar, etcètera. Com netegem també i quina gestió fem d'aquest maquillatge. 

El  primer que els explico és el que volem fer, per això espero que ells també em donin respostes. Sempre els diem si volen que fem una cerca de proveïdors. De fet, la fem i moltes vegades la proposem, però a vegades ells mateixos ja estaven fent servir aquella marca, és lògic, és la seva feina. Et diuen: “m'encantaria fer servir aquests productes, el problema és que són més cars”. O al revés, no ho són. A Harta va passar. Em va dir: “soc ambaixadora d’una marca de cosmètics naturals, tinc tot el set a casa, però no el porto perquè utilitzo les quatre marques de sempre”. Ho vam estudiar. 

Què estàs generant, sobretot? Més preguntes. Sí que és veritat que hi ha gent que t'ho qüestiona, però hi ha gent que et pregunta molt i que s’emporta molt a casa, i que t'explica barbaritats que s'han fet o que agraeixen el canvi. 

Pots posar exemples pràctics del que heu fet a Harta?

No hem tingut gots d'un sol ús. Vaig trobar uns proveïdors de gots reutilitzables. Era la primera vegada que entraven al cine. Tenen fins a 200 rentades, no en vam fer tantes. Encara els podien reutilitzar. No hem comprat gots de plàstic dur, que va ser el primer pas que vam fer a Això no és Suècia. Es queden a la productora per la propera peli, que pot ser d’aquí a dos anys. Aquest plàstic, segurament quan tornis a rescatar-lo, no el voldràs. Si fem vidre, llavors els hem de carregar. Hem parlat de tots els materials possibles. 

Amb el tema energia, si paguessis tu aquesta llum a casa... Passa amb maquillatge, per exemple. Tot el dia els llums encesos. Què estem il·luminant si no hi ha ningú? També si recollissis les escombraries i el menjar que es tira, que això ho fa producció, pobra. Òbviament, tenia moltes propostes que clarament no eren...No diria amables. Com per exemple, que un dia a la setmana que cada departament tiri les escombraries. No dic sempre, però que visquin l'experiència de ser de producció. Ja que som una comunitat, que el dia que ens vagi millor, parlant-ho amb direcció, tirin els 40 entrepans. Perquè l'excedent és molt complicat de gestionar, millor reduir el residu d'inici. Hi ha gent que es menja 3 entrepans, altres cap. Si tu avalues tota la proposta alimentària, que és una bajanada, potser faran una mica més si no els veuen desaparèixer. Això producció ho té molt clar, perquè ho viu, però tots els altres departaments no. Et pregunten: “això s'ha de tirar?”, no són conscients que potser es tiren 40 entrepans cada dia. Els excedents alimentaris són complicats, per temes sanitaris. No volem intoxicar ningú, però si hi hagués un càtering que tingués un vincle, per exemple, amb un menjador social. Ho valoraríem. 

Vaig voler repetir a Harta el càtering amb el qual vaig treballar a Això no és Suècia, perquè sabia que partien des de la sostenibilitat. Per com funcionaven i com eren, acceptaven molt els canvis, els reptes, tenien ganes, propostes... és el que necessitem ara mateix.

Amb això no solucionàvem poder eliminar les càpsules, per exemple. I a 3 dies de rodar encara estàvem buscant màquina...En aquest cas va ser Incapto. Vam fer una reunió, producció, càtering i jo. Vam quedar que càtering s'encarregués de les cafeteres, que fossin de lloguer, però que les pagués producció. Per tant, al final, per pes, per preu, vam trobar la màquina perfecta, que ens ha funcionat meravellosament. Era una superautomàtica petiteta, de gra. L'última part que vaig haver de batallar, va ser direcció de producció, que deia, que s'espatllaria i trencaria el ritme del rodatge. Ni una vegada es va espatllar. A part en teníem quatre. En vam fer servir dues, i les altres eren backups. Hem volgut adherir-nos a un certificat que demana que hi hagi cafè en gra per tal d’arribar a la puntuació. Em sembla molt lògic, perquè les càpsules són molt contaminants. A part, hi ha una gran diferència de gestió de les escombraries sense gots i sense càpsules. Producció m’ho deia sempre: “és que no pesen les escombraries”. 

A part de temes de sostenibilitat a Harta, has fet altres coses que no tenien res a veure?

He estat des del principi. He fet prèvia, rodatge i el tancament de tots els indicadors d'informe que enviarem a Bureau Veritas. Vaig anar a Berlín a l'Script Lab que ens van agafar la pel·lícula a un laboratori de guió. Vam tancar la coproducció amb Bèlgica. M'he pogut vincular des d'un lloc més executiu-producció. He entès molt bé com és l'estructura. Des de guió també, vaig poder fer propostes de canvis. Hi havia dues escenes de paral·lelismes entre el pare i la nena amb una ampolla de cervesa, a on el pare juga amb l’etiqueta. Més endavant, ella feia el mateix amb una ampolla d'aigua de plàstic. Li vaig dir a la directora si la podíem canviar a una de vidre i em va dir que sí. Després hi havia una festa d’aniversari a on vam fer una proposta de taula atractiva, però sostenible. La directora estava molt implicada. El poc que puguem dir cap a fora, des d'una part indirecta, també s'ha de tenir en compte. Es van treballar tots els eixos possibles.